El Refugi 307 del Poble-sec és un dels més de mil que es van construir a Barcelona durant la Guerra Civil. Es un bon exemple de la defensa passiva que va realitzar la ciutat durant aquest període
El Refugi 307 del Poble-sec és un dels més de mil que es van construir a Barcelona durant la Guerra Civil. Consisteix en 200 metres de túnels amb una alçada de 2'10 metres i una amplada que oscil•la entre els 1'5 i els 2 metres. Compta amb tres entrades d'accés, i va ser excavat gràcies a l'esforç de molts veïns que es va implicar en la seva construcció. Concebut per protegir la població dels atacs aeris, el Refugi 307 s'ha recuperat i obert al públic per tal de mostrar la crueltat de les guerres i les seves conseqüències.
El dia 16 de març de 1938, a les 22’08, va començar el bombardeig més sagnant que va patir Barcelona durant la Guerra Civil. Va durar prop de tres dies, va causar més de mil morts i ferits, va destruir 45 edificis i en va danyar 75 més. Barcelona va ser banc de proves per a una pràctica que només s’havia vist breument durant la Primera Guerra Mundial: el bombardeig indiscriminat de la reraguarda. La vida quotidiana es va veure cruelment trasbalsada, les famílies que podien enviaven els fills a lloc segur, i la moral de la ciutat va anar erosionant-se, contribuint a fer més aclaparadora la victòria franquista.
A mitjan 1937, l’Ajuntament de Barcelona va haver d’imposar el racionament dels aliments bàsics. Molts ciutadans van haver de recórrer al mercat negre o a l’intercanvi de productes i béns per menjar. Tenir familiars o amics al camp era tota una sort, ja que d’aquesta manera, es podien anar a buscar aliments. Al tram final de la guerra es van arribar a registrar assalts dels magatzems governamentals, i els menjadors populars estaven desbordats per la demanda. Barcelona es va convertir en una població trista, bruta, destrossada i desmoralitzada.
(Font: El Refugi 307)
16 comentaris:
Avui hem visitat el Refugi 307 on ens han explicat com es va fer i com vivien la gent allà mentre les tropes del "fascio di combattimento" italianes bombardejaven la ciutat, amb que les tropes del III REICH (La legión Cóndor) van bombardejar abans la població de Gernika. Aquests 2 moviments van utilitzar una guerra que no era seva (Guerra Civil) per experimentar pel seu proper conflicte contra França, Regne Unit, la URSS i EUA: la II Guerra Mundial (1939-1942), es van aprofitar de Franco i desprès a Bayona no ens donen ni Gibraltar o l'amat Marroc del General Francisco Franco.
Hem pogut veure alguns en la primera part el Refugi i com es va fer, les condicions en què vivien i el perquè de que va estar així construit i el perquè dels materials utilitzats.
A la segona part hem visitat les zones properes del refugi (barri de Poblesec) on es va aturar la sublevació el 19 de Juliol de 1936; hem visitat on era la Bretxa de Sant Pau, la CNT i un biblioteca.
Ara fent una mica de crítica a nivell actual, a Barcelona cada vegada menys es poden fer visites culturals ja que la majoria de carrers céntrics tenen una part en obres i amb el soroll no es pot explicar res.
El que comentes és del cert (fins i tot això de les obres...). Tanmateix m'agradaria que posséssiu aquí també el que penseu com es devia trobar persones més petites que vosaltres o molt més grans -els de la vostra edat ja els enviaven al front...- arraulits en un refugi com aquest un dia sí i un altre potser també. Us ho imagineu per un moment?
D'altra banda aclarir-te el que m'has comentat durant la visita sobre Guernica. Va ser bombardejada el 26 d'abril de 1937 -i com saps, arrassada-. Per tant un parell de mesos després de començar els de Barcelona, no abans.
Gràcies per compartir, Asier.
Enllaç interactiu sobre Guernika
www.eitb24.com/.../gernika2/index_es.html -
Realment un se n'adona de les moltes dificultats i les desgràcies en temps de guerra. Un cop se surt de l'aula es pot veure en persona el que queda d'aquella època i les condicions en què vivien i el que van haver de fer... De fet, a l'aula n'aprenem moltes de coses, però crec que d'igual manera que per a dominar una llengua anar al país on es parla ajuda molt, veure amb els propis ulls tot allò que expliquen els llibres d'història facilita el posar-se en la pell de la societat d'aquells temps i entendre millor tot el context. Fa reflexionar bastant...
Per cert, Jordi, recordo que vaig fer una fotografia a una d'aquelles imatges que hi havia just abans d'entrar al refugi on hi posava: NECESITEM EXERCIT. És una imatge del 1934 si no recordo malament, i per aleshores, i des del 1913, la normativa de Fabra ja existia. I n'hi ha dues de faltes; primer neceSSitem, i segon l'accent gràfic a exÈrcit que, bé, aquest suposo que té excusa per allò de "les majúscules no s'accentuen" que erròniament encara es diu.
En fi Jordi, la veritat és que em va agradar força la visita, llàstima del soroll de la ciutat. Estar tanta estona dempeus és una mica cansat hahah. Em sembla que volia comentar quelcom més però ara mateix no ho recordo. Si torna al cap o penso alguna altra cosa ja ho comentaré.
Una abraçada, fins dilluns!
marc bisbal
Bé, excusa... Tampoc els hi recrimino pas l'altra falta, el que vull dir és que m'extranya que l'hagin fet (o potser no tant, perquè aleshores hi havia coses més importants a defensar, com la vida pròpia). Potser estic dient barbaritats, perdona per la meva ignorància. En tens cap explicació, Pani?
marc bisbal
Per cert, el dossier l'hem de portar fet a la propera classe o què hem de fer?
Benvolgut Marc, m'ha encantat llegir el que comentes, doncs em fa rumiar també...
Adonar-se que la Història és més que un manual, uns apunts o una prova de la selectivitat, i adonar-se que la podem tocar i reviure més de prop... és fer una bona passa endavant.
Si a més hi ha la curiositat de les persones que com tu practiquen el Carpe Diem i aprofitant cada moment (tant senzill com fer el que podem i cal fer a cada moment) fantàstic.
Sí, el refugi ens parlava de moltes vides passades. I no només de vides.
Pel que fa la qüestió ortogràfica ben segur que les normes eren presents, si bé recorda que el català torna a l'escola amb la II República, i que molta gent gran, potser també qui feia el cartell, no en tenia gaire coneixements més enllà de parlar en la nostra llengua habitualment.
Ben pensat, no t'has passejat per la Barcelona del 2009 trobant moltes faltes en rètols i impressos que costen més de justificar?
Tanmateix, m'agrada qui no només sap fixar-se en els petits detalls, sinó també en compartir-los...
I mira que dir que et vas passar el dia dempeus. Vinga, que ja sé que quan jo em girava t'asseies... hahaha!
Pel que fa al dossier estaria bé portar-lo a la propera classe, i si està fet, millor. Però com no ho vaig deixar clar, lògicament els qui no ho tenen ni pensaven portar-ho estan salvats, oi?
En fi, que de barbaritats en deus dir, però no ha estat avui, tranquil, hahaha!
Una abraçada i salutacions a tothom!
hola!
em permetre el luxe de fer referència a un parell coses que són:
- tot i què els joves de la nostra edat estaven al front; les persones altes( per posar un exemple com jo.xd)(no és que sigui molt alt, sóc alt i punt) ho debien passar bastant malament i més encara en el periode aquell de 3 dies sense llum i amb bombardejos sens cesar. és obvï que fins que no t'hi trobes no ho saps però... jo no sé s'hi hauria aguantat tot aquell horror.
i l'altre:
- les dones i els nens que treballaven en el refugi, tela ''lo cachas'' que devien estar (ho dic sense ànims de burla) però sí que deu ser veritat que el seu estat físic tot i que per part de l'alimentació els devia fallar, deunido am l'esforç físic que devien realitzar durant la jornada...
i ja per finalitzar una altra opinió personal:
trobuu molt bé realitzar sortides d'aquest tipus així d'aquesta manera ens podem ''endinssar'' millor en les circunstàncies de l'època.
Una frase similar va sortir a una peli, el títol no el recordu però tractava d'un jove que netejava una universitat i un dia va resoldre un problema de matemàtiques molt dificil(crec que el cntext dela peli era aquest)
un abraçada i bona nit!
Cesc.!
Creo que la visita al refugio 307 fue muy interesante, pero la última parte creo que sobraba. Creo que no era necesario ir por las calles explicando cuando había tanto ruido.
Pero en general muy bien :)
Cesc realment està bé el que dius i reflexiones sobre l'edat i l'esforç. Els sacrificis van ser molts de bon segur per a aquelles persones...
Pel que fa Laura al que dius, coincideixo que la part de visita a alguns llocs de barri és força millorable, i no només pels sorolls de la ciutat (realement semblava més una visita d'obres que una visita històrica). La veritat és que va estar poc aprofitada. Caldrà millorar-ho...
Una abraçada a tots dos i gràcies per aparèixer tan aviat per aquí.
La visita al refugi 307 ha estat... increible. Crec que esta molt be que de vegades mes que estudiar la història als llibres, poguem palparla, per poder entendre una mica com va ser aquell moment, més enllà del que et pugui dir un llibre.
Entraves al refugi i realment impresionava. T'imagines als nens, les dones y asl avis treballant durament per a construirlo. T'imagines com devia de ser quan hi havia un bombardeig, les sirenes avisant, la gent deixan´t-ho tot y correntws cap al refugi mes proper, y dintre tots apretats, el soroll de les bombes, la tremolor del refugi, la por. I després, al sortir, veure la destrucció allà on miris.
De les imatges que hi havia a dins el refugi hi ha hagut dues que realment em van impressionar. La primera va ser una en que s'hi veien nens treballant en la construcció d'un refugi, i s'hi veien dos nens que no devien de tenir més de 4 anys. L'altra imatge era una en que hi havien nens al terra, morts a causa d'una bomba, i per el que ens van explicar, aquell dia van morir molts nens perque era diumenge y feien activitats a les esglesies. Realment te n'adones amb imatges com aquestes de que la guerra ya no era només cosa de soldats, només cosa d'homes. T'he n'adones de que la guerra havia passat al que jo crec que es el pitjor tipus de crueltat que pot haver-hi, atacar a algú que saps que no es pot defensar, a algú a qui l'única opció que li queda per sobreviure es viure amagat. Realment eren persones, essérs humans, els que van dur a practica aquella guerra? Atacar gent indefensa, això em sembla més cosa d'animals que no pas de persones.
De la visita per la ciutat, malgrat el soroll de les obres, puc dir que m'ha semblat força interessant. Realment, quan t'expliquen com lluitava la gent per defensar-se amb el que podien, com van poder vençer a l'exercit quan van entrar a la ciutat... Realment crec que això dona sentit a la frase "El pueblo, unido, jamás serà vencido" (frase que percert ara no recordo on l'he sentit avans). Potser de la visita pels carrers el que més m'ha agradat ha estat aprop del teatre victoria (crec, pero soc molt dolenta per recordar els carrers haha), ón ens van dir que hi havia tres ametralladores (es diuen així?), y que els que estaben a les barricades van fer un atac suicida amb el que van aconseguir carregar-se al que manava als militars (crec que era un general, no?). Realment penses: si senyor, amb dos pebrots!(si se'm permet l'expressió).
Per acabar, fer un últim apunt personal: Crec que vivim en un pais on la història no ens permet sentir-nos gaire orgullosos, ja que tots els bandols han comés barbaritats. Tant republicans, carlistes, monarquics, liberals, conservadors, nacionals, de dretes, d'esquerres... tots han tingut un (on en molts casos mes d'un) moment de la història en el que "s'han passat".
I també dir que em sorprén (positivament) l'actuació que va tenir la guardia civil, malgrat que després fossin els propis guardies civils els que cometessin barbaries durant la dictadura.
En fi Pani, crec que això es el que volia comentar. Després d'aquest comentari (bastant llarg i bastant subjectiu, que hi farem haha) em despedeixo.
Una abraçada i fins demà!
Percert Pani, una altra cosa. Al camí de tornada en metro, comentant amb alguns companys la visita, algú va pregunar mig en broma com ho devia passar al refugi algú amb claustrofobia dins el refugi. Jo, sincerament, crec que en aquella època estaben tots "curados de espantos". Tu que opines?
no vaig escriure més perque es donar voltes al que ja estava escrit en l'exposició , en la que si hem anat ho vam veure ben clar.
jeje =)
era jo l'anterior :l'eva jajaja
A veure, anem a pams.
Raquel, excel·lent la teva exposició, realment hi has tret molt de suc tan a la visita al refugi com a la visita exterior pels carrers (tot i que era difícil concentrar-se i abstreure's del soroll).
Pel que fa a la claustrofòbia, doncs també va ser comentat per algú que anava al meu grup. Imagina el refugi amb 1000 persones dins... Quin patir! Clar que entre empassar-te la clautrofòbia o morir destrossat per una bomba o la seva metralla...
I per a l'Eva (no Jordi) entesos... hahaha!
Records i una abraçada a totes dues, Raquel i Eva.
Interessant enllaç relacionat en aquest cas amb la Història del Paral·lel i amb algunes zones que vam visitar divendres -tot i que d'èpoques diferents, les hem estudiades i les estudiarem...-.
http://altresbarcelones.blogspot.com/2009/11/la-via-del-pecat.html
Si algú ho vol comentar si hi entra... és molt recomanable.
Publica un comentari a l'entrada