Un bon alumne, amant de la Història, i que aviat apareixerà per aquí, ha posat en la meva boca aquesta frase, matisant que no tots, doncs els de la Grècia Clàssica...
Bé, abans de seguir, no recordo l'error de fer servir els adjectius bons o dolents a la classe d'Història, tanmateix... parlem-hi (tot i que no serem ni els primers ni els últims (mentre no arribi cap dictador contemporani, és clar...).
4 comentaris:
Es que els adjectius "bons i dolents" fan mal als ulls . Ara que parlem de dictadord per exemple Gadafi ... jo sempre llegeixo una pagina d'esquerres ( d'extrema ... avegades masa ) i de dir "hay que hecharlo" a "no hos equivoqueis los rebeldes son contrarevolucionarios bla bla bla ... " aixo si que crec que dona igual si un dictador es "d'esquerres o de dretes" , pero bombardejar manifestants si que crec que no s'ho mereix ningu
Totalment d'acord. Poc debat de moment. Les guerres no les lluiten els qui les planegen, encara que després, sobretot si guanyen, les expliquin a la seva manera.
És com la gent que explica que cada setmana corria davant els grisos a la dictadura. Si fos veritat hi hauria tanta gent davant els grisos que ningú podria córrer...
Clar que ben pensat, aquest exemple només serveix per a confirmar que les coses s'exageren a vegades com també, sovint, es minimitzen (com per exemple està passant amb la Dictadura franquista gràcies a en Pío Moa, en César Vidal i d'altres atlàters de la pseudomemòria històrica...).
No es tracta de que siguin bons o dolents, la gent al Gadafi, al Mubarak i la resta no els van fer fora pq fossin dolents, la multitud manifestant no sol plantejar-se (és a dir, que com a massa que crida és incapaç de plantejar-se) refinaments morals a la mode grega. Els van fer fora pq tocàven els nassos. Durant un temps els hi va convenir, com Franco va convenir a tots aquests que corrien davant dels mossos desde el seu bufet d'advocats, de la mateixa manera que li convé l'estat del benestar a un anarco-punk passat de voltes. El que vull arribar a dir, és que podem considerar aquests personatges des d'una òptica moralista, que poc o res té a veure amb la realitat. El confondre aquestes dues dimensions del que diuen els diaris, porta a escenes tan còmiques com la de la gent que es posiciona pro-drets del poble libi, i que es mosqueja quan va a la benzinera i li cobren a 1 35 el litre. La caiguda del Gadafi surt cara, és ben clar que a ells més que a nosaltres, però l'exercici, penso jo, seria plantejar la disposició de pagar aquest preu, abans de sotmetre al penjat de les ulleres de sol a la ètica aristotèlica.
Ah, Nico, sinó fos perquè segueixo tenint uns alumnes que no canviaria per caps altres, et diria que et trobo a faltar a classe.
Sí, no estem disposats a compartir i a pagar un preu just, tot i que sobre petroli i preu just... complicat, doncs són les multinacionals (veritables pistes del poder real al nostre món) les que se'n beneficien. Ni els libis, ni els saudis (en plena monarquia absoluta i no passa res), ni... Bé, la llista és llarga.
Benvingut de nou!
Publica un comentari a l'entrada