Com ja hem vist a classe, calia anar amb compte en el passat amb contrariar la monarquia. Al liberal Torrijos, el 1833, contradir a Ferran VII a la fi del seu regnat li va costar morir afussellat a la platja de Málaga. Gairebé 200 anys després, un descendent del rei, tot i que no proper ideològicament, es va retratar ahir 30 d'octubre del 2007 davant del quadre. I ho va fer amb motiu de la inauguració de l'ampliació del Prado. Naturalment que tot es deu a la casualitat, ningú pensarà que el rei o algú altre va triar el quadre de Gisbert, pintat el 1888, per enviar un avís per a navegants en un moment en què el monarca ha estat qüestionat tant des de l'emissora episcopal -COPE- com des de sector tan allunyats a l'emissora com l'independentisme català -joventuts d'ERC-. Uns i altres caldria que repassessin la història, però no per por a ser passats per les armes, com Torrijos i els seus seguidors liberals, sinó per comprendre que la violència, ja sigui cremant fotografies o encenent els ànims de la gent des les ones herzianes, no ha fet més que provocar problemes que després, alguns generals recolzats en l'oligarquia dominant, poden convertir no en un pronunciament del XIX, sinó en un cop d'Estat del XX. I d'això, en Història, ja en tenim prous exemples, no ens calen més...
Bé, i ara, al que ja he pogut comentar al B i al C i ara coneixeran els de l'A. Aquí hi podeu escriure les preguntes que per manca de temps no podem comentar a classe, o que ens poden sorgir tot estudiant, o que alguna notícia, com la que comento avui, ens pot suggerir.
Recordo que les preguntes seran recollides i posteriorment les aniré publicant en diverses notícies, agrupant-les per temes. Ara, per fer-ho, si voleu, tan sols heu de clicar a comentaris. Cal estar registrat i no oblideu posar de nom el vostre nom i cognom seguit del curs (exemple Jordi Panisello 2n A). Com a nom d'usuari heu de posar el vostre correu i la contrasenya que trieu. Recordeu que no sortirà publicat immediatament.
Bé, als qui hi participeu, perfecte. Als qui ho llegiu, perfecte. Als qui ho ignoreu, perfecte. Al cap i a la fi, tothom sap que la perfecció no existeix...
12 comentaris:
Hola Pani, esperu que el rei ni ningú pròxim a ell entri en aquest blog, perquè sinó... però ténen coses millors a fer amb els diners que "bonament els hi donem".
Bueno, d'història, sobre els paunts de la crisi del 98: en els apunts apareix que la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines va conduir a una ruptura política parcial i l'entrada a una nova etapa de la història espanyola, aquesta nova etapa va ser (suposo) més democràtica, en aquest cas, no seria una mica contradictori el fet de que si el sistema polític mitjanament liberal (hi havia eleccions, trucades, però eleccions) no funcionés, encara en posessin un de més liberal? No seria més normal que s'intentés tornar a la política de l'Àntic Règim, on una sola persona dirigia el país (bé o malament, però el dirigia)?
Bé, la veritat és que no hi hauria cap problema amb que hi entrés ell o algú pròxim a ell ja que pel que he llegit sobre Joan Carles I i conec per persones que n'han parlat sembla ser una persona amb sentit de l'humor -que segurament manté intacte també amb el que "bonament li donem"-.
Pel que fa a la qüestió que planteges, entenc que a finals del segle XIX només hi havia uns quants somniatruites -carlins per exemple- que enyoressin tornar a l'Antic Règim. Pensem que l'oligarquia ja havia pres posicions bé per un liberalisme conservador o més liberal, i fins i tot la noblesa veia amb millors ulls un futur amb un monarca que aviat arribaria a la majoria d'edat que el retorn a una edat que ja pertanyia, políticament, econòmica i social al passat -cosa que no vol dir que alguns ho enyoressin pensant en privilegis perduts, però tampoc els hi anava tan malament...-.
No obstant, la teva reflexió sí té resposta 25 anys després de la crisi del 98, quan un general prendrà les regnes del poder no per tornar a l'Antic Règim, sinó per començar una dictadura de 7 anys. Però això és una altra història...
Algú sap qui és el general del que parlem i el període al que fem al·lusió? -i preferiria que, malgrat penso que trobaràs a qui em refereixo, ara no contestis tu, Jordi, així, si et sembla, obrim la porta a altres que en Història, sovint, d'això es tracta, d'obrir portes...-.
PD: i gràcies per començar!!!
Hola Pani, crec que hem de donar gràcies i tot de tenir aquest rei tan “campechano” (adjectiu que ja inevitablement s’associa a la seva persona) perquè veient les llums dels qui li venen darrere....
Tornant al tema del general desconegut diria que és Miguel Primo de Rivera, i el període seria del 1923 al 1930 , seguit del final de la regència de Maria Cristina. La meva pregunta, que potser m’avanço en el temps en relació al que fem a classe, és que com Alfons XIII accepta aquest cop d’estat o més ben dit com Miguel Primo de Rivera es recolzat pel rei, i suposo que per més gent, de tal manera que ningú fa res per fer-lo fora del poder i tothom es queda quiet i accepta aquest canvi de règim polític.
Es que ningú podia amb ell?
Hola, despres de llegirme un parell de cops els inicis del nacionalime vasc i feni fen una sintesi dels principis ideologics d'aquest, no puc evitar verme la pregunta de si es podria afirmar de que es tractaba de un nacionalsocialime?
PD: estic fen la preguntanta desde una conta meva antiga, i no recordo quin nom hi tenia posat, soc el David Mañas 2n C, a la proxima pregunta ja estara cambiat el nom (si esta malament)
Bona Víctor!
D'una banda, pel que fa al "campechanu", coincideixo força, doncs segons com vagin les coses en la successió, potser l'enyorarem...
Pel que fa a la resposta encertes de ple, i la pregunta que fas, dit breument, podem afirmar que Alfons XII acceptarà la dictadura com a un mal menor davant la crisi que patia no només el país, sinó la propia monarquia, una monarquia que no acabava d'encaixar en el segle XX i a l'Espanya del s. XX. De fet, el restigiós general Miguel Primo de Rivera no va contra el rey, yi com a prova que busca la seva complicitat aquí tens el seu discurs (per cert que té moments que no tenen desperdici...).
El Manifesfo de Primo de Rivera:
Al país y al ejército.
Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando la Patria no ven para ella otra salvación que liberarla de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que gobiernen los que ellos dicen no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único, aunque débil, freno, y llevaron a las leyes y costumbres la poca ética sana, este tenue tinte de moral y equidad que aún tienen, pero en la realidad se avienen fáciles y contentos al turno y al reparto y entre ellos mismos designan la sucesión.
Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina (...). Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos.
Españoles: iViva España y viva el Rey!
13 de septiembre de 1923
Els partits polítics no van saber reaccionar i el rei va practicar allò tan borbó -per francès- del "laisser faire, laisser passer"-.
Realment fantàstic, oi? I com podeu veure, les al·lusions a la crisi del 98 segueixen presents, per això deia que en Jordi Cuatrecases no anava tampoc massa perdut amb la reflexió, ni molt menys. En fi, gràcies Víctor també per fer-nos reflexionar amb... la Història.
Bon dia Jordi:
Segur, que el quadre de fons per a la foto va ser escollit per casualitat?
Esperem que sí.
Tot i que potser, sense esperança de que es repeteixi el fatal desenllaç que va patir el general Torrijos, tampoc trobo tan malament el recolzament per part d’uns i altres (independentment de la seva ideologia) de replantejar-se allò que tots acceptem només per què és tradició. Simplement com a pura reflexió. El que personalment no recolzo són els descrèdits d’uns, ni les cremes dels altres però sense això, potser no els haguéssim escoltat
En quan als dubtes d’història, i em fa vergonya reconeixeu, però jo encara no m’he assabentat molt be de certes coses del cantonalisme. He buscat informació i parla de tots els successos i revoltes que van dur a terme, però qui eren? Quina ideologia tenien? Recolzaven a algun partit?
Suposo que serà molt senzill i probablement ho hagis dit ja, però he preguntat a alguns companys i tampoc han sabut respondrem.
Gràcies.
Interessants reflexions també, Adrià. Gràcies a tu per afegir-t'hi.
En primer lloc apuntaria més a la casualitat o a un sentit del humor negre bastant desenvolupat més que no pas a un advertiment subliminal de la monarquia com a resposta a les seves crítiques. Respecte al que dius sobre la utilitat d'algunes formes violentes (verbal o de facto) d'expressió per trencar silencisi... això seria motiu d'un altre debat, molt interessant, de debò, però un altre debat i un altre dia que avui ens desviaríem molt...
Sobre la qüestió boirosa del cantonalisme aclarir que és paral·lel al federalisme, si bé dues diferències importants, a priori, són que aquest moviment insurreccional parteix de la base per a imposar les seves idees (al contrari del federalisme de Figueras o Pi i Margall que el proclamen per llei). La segona diferència, no menys significativa, és la seva base social, doncs encara que hi ha una part de la petita burgesia que li dóna suport, també una part dels obrers, anarcosindicalistes de la I Internacional sobretot, els hi donaran suport bàsicament a València, Cadis i Sevilla. El cantó de València (una espècie d'estat federat que esperava unir-se a d'altres proclamats) va durar poc, com la majoria. L'excepció és el Cantó Murcià que comptar al seu favor el control de la base naval de Cartagena. Els cantonalistes també tenien demandes en les condicions laborals dels treballadors. Això explica perquè els conservadors els vincularan més amb els obrers que amb la petita burgesia, present també activament a la insurrecció.
Van ser reprimits i vençuts el 1874 pel general Mtnez. Campos, que ja coneixem i situem en aquesta època per altres raons...
Bé, espero que hagi quedat una mica més clar, cas contrari, amb altres paraules, repetiré... la Història.
Hola Pani!!
Acabo de llegir els apunts sobre la Guerra de Cuba, i en llegir els fets que van precipitar-la em sembla haver entès que els EUA van fer volar un cuirassat per tenir motius per iniciar la guerra, (l'episodi del cuirassat Maine).De veritat que va ser així??
Em venen al cap dues vegades més a la història (segur que n'hi ha ha més)en què els Estats Units han fet volar vaixells seus per a trobar l'excusa per començar guerres (digue-li el vaixell comerciant a l'Oceà Atlàntic a la I Guerra Mundial o Pearl Harbour a la Segona GM)...
Tampoc entenc el que explica després: Si Cuba és encara una colònia espanyola, per què els EUA intenten vendre-la als espanyols?
Una última cosa; els apunts que vénen darrere, a quina part del tema corresponen? Per què, encara que no siguin un partit polític, els regeneracionistes no s'haurien de situar entre els moviments opositors a la Restauració??
Hola Carol, bones qüestions també.
Sobre la teva primera qüestió està provat que els americans van iniciar la seva tàctica de patir desgràcies, ja sigui permetent-les (Pearl Harbour) o provocant-les (com per exemple l'incident de la badia de Tomkin el 1964 per iniciar la intervenció a Vietnam). Efectivament, com dius, ha estat tàctica reitarada dels seus governs (hi ha qui s'atreveix a dir que l'11S es podia haver evitat, però ja em sembla massa conspiratiu...).
Pel que fa a vendre l'illa a Espanya va ser més aviat posar-li un preu a Espanya per la pau, un preu que sabien que la metròpoli no pagaria per diverses raons òbvies (pagar per què? per què a USA? quina garantia tenia? no seria humiliant fer-ho? com justificar-ho davant l'opinió pública i no semblar una concessió...?-.
Els americans, en plena doctrina Monroe de substituir la influència europea per la seva, van mobilitzar la seva opinió pública al crit de "Remember the Maine/to hell with Spain". Cuba passaria a ser un protectorat seu...
Pel que fa al regeneracionisme efectivament comporta un revisionisme polític contra el sistema de la restauració en un context de contínua crisi social i política. Nous partits, noves idees, velles solucions... igual a crisi, la vella... Història.
Hola, Pani!!
Tenim una pregunta sobre les transparències, perquè ens sembla recordar que vas dir que en fossin tres. Però clar, una per l'eix, una pel glossari, i tres per les transformacions ja són cinc, i a més, em sembla que no ens hi caben totes les transformacions econòmiques en una transparència. En podem fer més de tres? I els esquemes, cal fer-los molt específics, o són esquemes resumits del powerpoint i el llibre?
No hi ha límit de transparències,si bé cal no abusar-ne tampoc -passar de 6 o 7...-.
Les línies del temps poden compaginar-se amb les característiques econòmiques o socials.
El contingut surt dels apunts, el llibre i el ppoint. Eminentment sintètic més que explicatiu. Allò més important.
En el glossari (ja sigui de termes o de personatges) sí que no hi ha límit de fulls -i no cal fer-lo en transparència-.
Bon dissabte!
Pel que fa al comentari d'en David, no diria que les tesis de Sabino Arana són nacionalsocialistes, si bé està impregnat a vegades del nacionalisme ètnic i radical que sorgirà a la dècada dels anys 20 i 30 del segle passat a Itàlia i Alemanya (que dedueixo és a on et refereixes.
Actualment els qui volen desqualificar el nacionalisme basc s'agafen a algunes tesis i escrits d'Arana, si bé en ple s. XXI no són defensats, per fora de context ni pels propis peneubistes, que ja viuen políticament lligats als drets humans sense distinció, aspecte que Arana semblava desconèixer. Et posaries les mans al cap David, si llegissis algun "Catecisme del bon català" editat a inicis del s. XX a casa nostra...
Els extrems, sempre es toquen. És com la violència que pot pintar-se i dissimular-se sota molts colors, però cap la pot justificar i sempre segueix essent la mateixa per diferent que sembli...
(comento tard perquè no l'havia vist ni, per tant, publicat).
NOTA: si vols veure com Sabino Arana pensava sobre algunes qüestions et sorprendràs, doncs no sempre sembla tan radical (http://es.wikipedia.org/wiki/Sabino_Arana#Sobre_los_socialistas_y_capitalistas)
Publica un comentari a l'entrada